Contra la por

Ja sabeu que sóc d'idees fixes. Ahir escoltava el programa L'Oracle a Catalunya Ràdio i vaig sentir uns comentaris sobre la situació de la llengua catalana a l'àmbit judicial. No recordo qui va dir amb la millor voluntat que és normal que molts advocats no facin servir el català quan pensen que els jutges o jutgesses poden tenir prejudicis i això podria afectar les resolucions que dictin. Jo segueixo amb la meva: amb aquesta mentalitat no s'hi va enlloc, perquè la por té els atributs de l'oli i s'escampa amb facilitat i, a més, qualsevol procedir en aquest sentit seria contrari a les lleis i l'hem de denunciar.Parlar de la por, fins i tot amb la bona intenció de deixar palès que no tenim el que voldríem, produeix un efecte absolutament desmobilitzador: plantem uns arbres que no ens deixen veure el bosc.

No continuo perquè els que llegiu això ja heu hagut d'aguantar molts cops les meves pallisses verbals, i acabaré deixant-vos la lletra del començament de la cançó d'en Raimon amb la què he donat nom a aquesta entrada del blog, escrita el 1968 (fa quaranta-un anys...!):

"Anem dient les coses pel seu nom!
Si no trenquem el silenci
morirem en el silenci.

Contra la por és la vida,
contra la por és l'amor,
contra la por som nosaltres,
contra la por sense por."

D'això es tracta: de trencar el silenci i treballar contra la por sense por.

Companys del Blog, i ensems de la Comissió (em sembla que és això).
Confesso que aquesta és la meva primera vegada, i espero que la virginitat que ara perdo no exhibeixi les meves mancances en aquest camp de la comunicació.
Em sento inexpert i no sé ni com posar-me. Aniré ràpid, em sembla, car ja tindré temps de prendre-hi la mida.
Veig que heu tancat una enquesta de massiva contesta, a l'entorn de si els jutges fan oposició a l'ús del català, amb resposta (més que respostes) afirmativa.
La meva opinió és que aquesta oposició és latent, no explícita, i és afavorida pel context.
Tanmateix, al no ser explícita i més o menys ambiental, també és veritat que una part de la percepció obstativa pot venir de nosaltres mateixos.
Es veritat que hi haurà algunes circumstàncies que, en alguna ocasió, ens faran dubtar de la tria lingüística, però el nostre capteniment habitual ha de ser el de fer servir el català, i sinó, que hàgin de prendre's la molèstia de dir-nos clarament que s'hi oposen, i ja veurem que passa.
Recordo ara que fa molt poc vaig fer un judici en que hi érem 6 advocats (éren 5 contra mi, val a dir-ho) i un d'ells era de Madrid.
La jutgessa, catalana, va dir que en consideració a l'advocat de Madrid, féssim el judici en castellà, però jo m'hi vaig negar, sobretot perquè el mateix advocat de Madrid, persona correctíssima, va dir que per ell no ens preocupessim.
Al redòs de les meves intervencions, algun col·lega català que prenia la paraula a continuació, també s'hi enganxava en la nostra llengua, per pura capil·laritat, ja que després, mica en mica, anava derivant cap al castellà i, això sí, demanant perdó per l'oblit.
Tothora molts catalans tenen assumit que són uns vençuts i uns perdedors. Encara es creuen que han de demanar perdó, i sovint volen demostrar la seva summissió, baldament el presumpte superior en la jerarquia lingüítica (i nacional, que això és en el fons) els dispensi d'aquesta rebaixa.
No podem parar.

Leopold